Alertador

Un alertador^[1] és una persona que treballa per a un organisme i denuncia públicament o a un tercer les faltes o les irregularitats comeses per aquest organisme per motius d'interès públic.^[2]

El terme anglès whistleblower o xiulador, prové de la pràctica dels oficials de policia britànics que sonaven els seus xiulets quan s'adonaven de la comissió d'un crim per a alertar al públic i altres policies del perill.^[3] En neerlandès es diu campaner,^[4] en referència a la persona que sona la campana d'alarma.^[5] El límit entre un alertador, un terme amb una connotació ètica positiva i un delator o traïdor amb una connotació negativa depèn del punt de vista de l'observador.^[6] En denúncies en l'àmbit polític, sovint cal una distància històrica per tal de poder triar entre alertador i traïdor. L'eticitat de l'acte depèn damunt de tot de l'absència d'ànim de lucre o altres beneficis personals en l'alertador.

Aquesta revelació pot ser de diversos tipus: una violació d'una llei, una regla o regulació que pot ser una amenaça a l'interès públic. Es tracta sovint de frau financer, d'abusos de béns socials, no respecte sistemàtic de lleis de salut o seguretat o de corrupció política i econòmica. Com generalment la persona pertany a aquesta mateixa organització que acusa, l'organització invoca la ruptura del secret professional o l'abús de confiança i àdhuc espionatge quan es tractaria de secrets d'estat per a contraatacar.

Els alertadors poden fer les seves al·legacions internament, amb altres persones, en l'organització o, externament, a reguladors, agències, grups mediàtics o grups que tinguin una relació amb el tema. Es troben sovint en un conflicte personal entre la seva lleialtat a l'organització, la seva consciència ètica i els riscs als quals s'exposen: represàlies, pèrdua de la feina i llargs plets costosos. A un estat de dret les regles internes d'una organització no poden ser contràries al dret públic i una organització no pot en qualsevol cas obligar els seus membres o empleats de silenciar actes criminals o errors majors. El que sí que pot prohibir-se és la revelació de secrets de fabricació, de plans estratègics ecc. Uns altres secrets protegits poden ser les confidències obtingudes dins una relació d'assistència individual per un metge, un advocat o un terapeuta així que el dret d'un periodista de no revelar les seves fonts.